Cat / Esp / Eng
Esteu aquí: Inici Magazine El gat del rabí: un triomf de la nova animació francesa

El gat del rabí: un triomf de la nova animació francesa

Actualment, mentre els llargmetratges d’animació tradicional s’estan convertint en una “espècie en vies d’extinció”, a Europa i Amèrica s’insisteix en preservar el dibuix animant “de tota la vida” sense per això desestimar la seva combinació amb altres tècniques més recents. A l’Estat espanyol s’han generat mostres recents com Cher ami (Miquel Pujol, 2009), Chico & Rita (Fernando Trueba i Javier Mariscal, 2010) i la recent estrenada Arrugas (Ignacio Ferreras, 2011), basada en el còmic de Paco Roca. Però és França indubtablement el país que s’ha convertit en el “santuari” absolut de l’animació dibuixada a mà: en són exemples evidents els diversos llargs llençats per Folimage, però també Persèpolis (Marjane Satrapi, 2007) una adaptació del seu còmic que porta el mateix títol, Benvinguts a Belleville (Sylvain Chomet, 2003), L’il·lusionista (Sylvain Chomet 2010) o la recentíssima Zarafa (Rémi Bezançon i Jean-Christophe Lie, 2011), entre d’altres.

 

Actualment, mentre els llargmetratges d’animació tradicional s’estan convertint en una “espècie en vies d’extinció”, a Europa i Amèrica s’insisteix en preservar el dibuix animant “de tota la vida” sense per això desestimar la seva combinació amb altres tècniques més recents. A l’Estat espanyol s’han generat mostres recents com Cher ami (Miquel Pujol, 2009), Chico & Rita (Fernando Trueba i Javier Mariscal, 2010) i la recent estrenada Arrugas (Ignacio Ferreras, 2011), basada en el còmic de Paco Roca. Però és França indubtablement el país que s’ha convertit en el “santuari” absolut de l’animació dibuixada a mà: en són exemples evidents els diversos llargs llençats per Folimage, però també Persèpolis (Marjane Satrapi, 2007) una adaptació del seu còmic que porta el mateix títol, Benvinguts a Belleville (Sylvain Chomet, 2003), L’il·lusionista (Sylvain Chomet 2010) o la recentíssima Zarafa (Rémi Bezançon i Jean-Christophe Lie, 2011), entre d’altres.

A aquest grup pertany igualment El Gat del rabí (Le chat du Rabbin, 2011), la cinta amb la que ANIMAC inaugura l’edició de 2012 i constitueix un esdeveniment important en l’història de l’animació francesa recent. Dirigida per Joann Sfar i Antoine Delesevaux, es basa en el còmic homònim del primer, creat el 2002 i del quan han aparegut fins ara cinc àlbums, publicats originalment en francès per Editions Dargaud i traduïts a quinze idiomes, en castellà per Norma Editorial, havent assolit un tiratge global de gairebé un milió d’exemplars.

L’autor: Joann Sfar

Nascut el 29 d’agost de 1971 a Niça en el si d’una família d’arrels jueu algerianes, Joann Sfar cursà estudis de Filosofa a la seva ciutat natal i de Belles Arts a París. El 1994 publica el seu primer còmic Ossour Hyrsidoux i tot seguit entra a l’editorial L'Association, bressol de nombrosos talents de la Nouvelle Bande Dessinée francesa, entre els quals l’abans esmentada Marjane Satrapi.

Entre la seva prolífica producció, i que compta amb més de 150 àlbums realitzats en solitari o en col·laboració amb altres artistes, a través de la qual ha demostrat saber cultivar tot tipus de gèneres, des del fantàstic fins al policíac, i adreçar-se tant al lector infantil i juvenil com a l’adult, destaquen Los Potamoks, il·lustrada per l’espanyol José Luis Munuera, Pequeño vampiro, Gran vampiro, El profesor Bell, Pascin (història d’un pintor del segle XIX), Sardina del espacio i, sobretot, la saga fantàstica La mazmorra (Donjon), de la qual s’han realitzar més d’una trentena d’àlbums conjuntament amb Lewis Trondheim. Un dels seus treballs més ambiciosos, llençat el 2008, fou l’adaptació en vinyetes del Petit Príncep de Saint-Exupéry, La major part d’aquestes obres han estat publicades en llengua castellana per editorials com Glénat, Ponent Mon, Sinsentido, Planeta i Norma.

El 2010 té lloc el seu primer tempteig al cinema en dirigir Gainsbourg (Vie héroïque), un biopic en imatge real sobre Serge Gainsbourg, centrat especialment en els anys de joventut del famós cantant en el París de la II Guerra Mundial, en plena ocupació nazi. La cinta obtingué el Premi César a la millor opera prima.

El projecte

L’Èxit del còmic del Gat del raví va motivar que Sfar rebés diverses ofertes per a portar-lo a l’animació, però l’autor decidí adaptar-lo per tal d’assolir una major fidelitat respecte l’original. D’aquesta manera, el 2007 crea, en associació amb l’il·lustrador Clément Oubrerie i el productor Antoine Delesvaux l’empresa Autochenille Production, amb la finalitat de portar a la pantalla la seva creació. Per elaborar l’animació es va crear un estudi, el Banjo Studio. Per tal de portar a la pantalla la seva creació, on més de seixanta dibuixants, la majoria arranjats en la desapareguda sucursal parisenca del Disney Studio o en d’altres produccions de prestigi com l’abans esmentada L’il·lusionista, s’encarregaren de donar vida a més de 1.200 plans que conformen la pel·lícula durant un període de tres anys. Malgrat ser un film realitzat amb la tècnica del dibuix animant tradicional, per raons comercials obvies, ha estat filmada en 3D. Malgrat aquests imperatius, l’ús de la tridimensionalitat a la cinta no constitueix de cap manera un element purament artificiós, en tant que els decorats, com els carrers d’Alger o els paisatges desèrtics on evolucionen els personatges, adquireixen una profunditat que realça les accions d’aquests darrers.

El grafisme del còmic original ha estat fidelment plasmat a la pantalla, si bé el traç nerviós i espontani de les vinyetes de Sfar ha estat lleument simplificat per facilitar l’animació.

La mateixa cura s’ha aplicat en l’ús del color, amb un lògic predomini dels tons càlids que evoquen amb molta eficàcia l’entorn nord africà de l’argument. El ritme narratiu alterna encertadament escenes de d’acció vertiginosa amb seqüències més pausades, mantenint l’interès de l’espectador en tot moment.

Per a la banda sonora, composada per Olivier Daviaud i interpretada per Enrico Macias, també d’origen jueu algerià com Sfar, s’ha procurat integrar harmònicament les diverses cultures (jueva, musulmana, etc.) que representen els diversos ambients i personalitats de la història.

El guió

L’acció de El gat del rabí té lloc a l’Algèria dels anys vint. Per a l’adaptació, enlloc d’adaptar només un dels cinc àlbums de la sèrie, es van seleccionar diversos elements clau dels mateixos. El gat protagonista, que no té nom, viu amb el rabí Sfar (no és cap causalitat que porti el mateix nom que l’autor) i la filla d’aquest, Zlabya, juntament amb un altre animal domèstic: un lloro. Un dia, aquest és devorat pel gat, el qual adquireix el do de parlar, raonar i fins i tot filosofar com els humans o, fins i tot, millor que algun d’ells. Tot i que el rabí desitja desfer-se del felí, aquest farà tot el possible per restar al costat de la seva gentil mestressa, fins i tot demanant fer el seu bar mitzvá, cerimònia similar a la Primera Comunió catòlica. La segona meitat de la pel·lícula adquireix el caire d’una road movie: el gat establirà amistat amb un pintor rus que cerca Jerusalem a l’Àfrica, una ciutat perduda habitada, suposadament, per jueus negres i lliures. El gat, juntament amb el seu amo i el savi xeic Mohammed Sfar, el qual porta igualment el cognom de l’autor, acompanyarà el pintor en el seu periple d’arribar a la llegendària ciutat i durant el qual tindran una breu trobada amb un jove i famós reporter belga, justament portat recentment a la pantalla. Aquesta trama, rica en personatges i esdeveniments, pot resumir-se com un cant a la cooperació i solidaritat entre tots els homes (per no faltar al respecte al nostre gat convindria afegir “i demés éssers vivents”) sense distinció de raça ni credo. Un film que, en resum, com el còmic en el qual es basa, per a tots els públics amb un enfocament especial vers el públic adult.

L’estrena

Estrenat als cines francesos l’1 de juny de 2011, El gat de rabí ha obtingut una gran acollida a nivell de crítica, havent atret més de 500.000 espectadors i rebent al darrer Festival d’Annecy el Premi al millor llargmetratge. Així mateix, fou nominada en la vint-i-quatrena edició dels European Film Awards, atorgats el passat desembre a Berlin, en la categoria de millor llargmetratge d’animació, si bé el guardó finalment l’obtingué Chico & Rita.

Mentrestant, la productora Autochenille no ha restat inactiva: actualment està ultimant un nou llargmetratge, Aya de Yopougon, també adaptant un còmic guionitzat per Marguerite Abouet i il·lustrat per Clément Oubrerie, publicat a la col·lecció Bayou, adreçada, de fet, pel propi Sfar, de l’editorial Gallimard i també traduït al castellà per Norma Editorial, que descriu les vivències d’una jove africana, el principal anhel de la qual és arribar a ser metgessa i que resideix en un barri popular d’Abidjan, la capital de Costa de Marfil, brindant una imatge d’una Àfrica viva i esperançadora, totalment allunyada dels clixés que s’acostumen a tenir del “continent negre”. Aya de Yopougon, que pretén estrenar-se el proper 23 de maig, promet, així mateix, ser totalment fidel al seu original historietístic. Autochenille té, a més, en cartera altres projectes de llargmetrages adaptant altres èxits recents de la Nouvelle Bande Dessinée, incloent Isaac el pirata, creat per Christophe Blain. Tot esperant que aquests i d’altres projectes es materialitzin, disposem-nos de delitar-nos tant visual com espiritualment amb aquest singular gat del qual no es pot dir que “només li manca parlar”... perquè, precisament, ho fa.

Alfons Moliné



Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
Vimeo
La Paeria - Ajuntament de Lleida

Subscriu-te a la NEWSLETTER ANIMAC!

Contacta

info@animac.cat
Tel/Fax: +34 973 700 325